* You are viewing the archive for the ‘Part’ Category

La sang del cordó (II). Què en fem?

En el primer escrit del tema he explicat una mica què són les cèl·lules mare i què en podem fer. També he explicat que, una de les fonts de cèl·lules mare és la sang del cordó umbilical. Doncs bé, s’acosta el moment del part, què en fem d’aquesta sang? Tenim tres opcions: res, la donem a un banc públic o, paguem un banc privat per que ens la desi. Sinó en volem fer res, el cordó es llença i no passa res.

Una pregunta lògica que ens podem fer abans de decidir si aprofitem la sang del cordó o no és, com s’extreu? canvia alguna cosa del part? la sang del cordó s’extreu fent una punció al cordó ubmilical (penseu que el cordó no té sensibilitat) quan el nadó ja ha nascut. Si tot va bé, el metge, el primer que fa just després del neixement, és posar el nadó damunt la mare. A partir d’aquí, alguns metges tallen el cordó de seguida i d’altres esperen a que pari de “bategar”. El nadó, quan entra en contacte amb l’aire comença a respirar però, mentre el cordó bategui i no es talli, segueix rebent nutrients i oxígen de la mare. En cas que decidiu fer una extracció de cèl·lules mare el metge tallarà el cordó de seguida. Però, no patiu, al nadó no li passa absolutament res i, si per algun motiu hi ha hagut patiment durant el part i el metge creu que el nadó necessita la “connexió” amb la mare durant uns minuts més, doncs no es fa l’extracció de sang i llestos.

Quines diferències hi ha entre els bancs públics i els privats? La legislació espanyola no permet tenir bancs privats amb exclusivitat. Què vol dir això? que qualsevol banc de sang de cordó que estigui ubicat a l’Estat espanyol ha de posar les seves mostres a disposició del “públic”, és a dir, que qualsevol persona pot disposar de mostres de sang de cordó que s’emmagatzemin dins l’Estat.

Què fan els bancs públics? els bancs públics recullen les mostres de sang de cordó que les parelles han decit donar, n’extreuen les cèl·lules mare i l’emmagatzemen deixant-la a disposició de qui la pugui necessitar. Aquests bancs públics són com els bancs de sang de tota la vida però amb cèl·lules mare.

I, els bancs privats? aquests recullen la sang de cordó de les parelles que han decidit contractar els seus serveis i l’emmagatzemen en països on la legislació permet aquest tipus de bancs. En aquest cas, les cèl·lules mare que s’emmagatzemen queden a disposició exclusiva de la família que ha contractat el servei.

Bé, i els pros i contres de cada opció? el banc privat et permet tenir una exclusivitat sobre les “teves” cèl·lules mare i, si mai s’aguessin de fer servir pel nadó del cordó del qual s’han extret, la compatibilitat és 100% garantida. El banc públic en canvi, no té aquesta exclusivitat però en canvi és més “altruïsta”. Afortunadament, en rares ocasions es recorre a aquestes cèl·lules, per tant, el més provable és que si pagues un banc privat, passats vint anys (que és el temps en que es considera que les cèl·lules són viables), les cèl·lules seran destruïdes. En canvi, si les dones a un banc públic, segurament algú altre les podrà aprofitar.

Però, i la compatibilitat? com he comentat, implantar cèl·lules mare del teu propi cordó garanteix la compatibilitat al 100% però, cal pensar que, en aquestes teràpies els problemes d’incompatibilitat no són massa elevats i, igualment, es fan estudis de compatibilitat abans de fer una teràpia amb cèl·lules mare.

Bé, feu el que feu, és millor que ho hagueu decidit abans del part. Si obteu per un banc privat, la decisió prèvia és obvia ja que cal que us enviïn el “kit” i que passeu per caixa. Si obteu per un banc públic, també és millor que ho decidiu abans, si espereu al moment del part, els nervis del moment condicionaran la decisió.

La sang del cordó (I). Què són les cèl·lules mare?

Començo amb una breu introducció biològica. Totes les cèl·lules del nostre organisme provenen d’unes cèl·lules anomenades cèl·lules mare. Aquestes cèl·lules mare tenen la particularitat que d’elles se’n pot derivar qualsevol cèl·lula de qualsevol òrgan i teixit. Les cèl·lules mare són cèl·lules que no han patit el procés de diferenciació, és a dir, no han estat destinades a cap organisme en concret. Una cèl·lula, quan ja ha patit la diferenciació no pot tornar enrere.

Les cèl·lules mare es poden obtenir, bàsicament, d’embrions congelats de fecundacions in vitro (quan una parella se sotmet a aquestes fecundacions, es fan molts embrions a la vegada que es desen congelats i que passats cinc anys deixen de ser viables) o bé de la sang del cordó umbilical. Les primeres, anomenades cèl·lules mare embrionaries, plantegen problemes ètico-religiosos, les segons ja no.

Però, què se’n pot fer de les cèl·lules mare? bé, el que expliqui ara a aquí segurament serà obsolet d’aquí uns anys, la ciència en aquest camp avança molt ràpid. A grans trets, amb les cèl·lules mare es poden guarir o paliar algunes malalties. Com he dit, idealment, d’una cèl·lula mare se’n pot derivar qualsevol cèl·lula del nostre organisme, així doncs, si tenim alguna cosa que no ens funciona, la podríem “re-fabricar” al laboratori amb cèl·lules mare i després reinplantar-la al nostre organisme. Això, com he dit, és ideal ja que, de moment, el nombre de malalties que es poden guarir és limitat i se centra bàsicament en algunes malalties de la sang (com ara alguna leucèmia i alguns tipus d’anèmies) i malalties metabòliques. Però ja ho he dit, la ciència en aquest camp avança molt ràpidament i d’aquí a vint anys (que és el temps en que unes cèl·lules mare són viables), segurament el ventall de patologies tractables haurà augmentat enormement.

Introducció al part. Les fases.

El part, moment esperat, desitjat i una mica “temut” de tot embaràs. Tothom l’espera amb ànsia i, com a mínim en el primer fill (que és pel que puc parlar jo ara), amb una mica de neguit per saber com serà, com anirà, com estarà el nadó, la mare,…

Un part no prematur pot ser des de la setmana trenta-sis fins la quaranta-dos (aquesta darrera xifra depèn del ginecòleg). Així doncs, si el part comença després de la setmana trenta-sis, es pot procedir com ens hagi indicat el metge o la llevadora, si és abans però, cal tenir en compte que és un part prematur i que, segons el metge o la clínica, caldrà seguir algun tipus de procediment d’urgència. Això darrer no és perquè el nadó no pugui néixer abans de la setmana trenta-sis, sinó perquè és prematur i potser no està tot 100% preparat.

A grans trets, hi aniré entrant en detall en escrits posteriors, el part té quatre fases, algunes consecutives i d’altres simultànies. Tot sovint, el primer que passa uns dies abans del part és que s’allibera el tap mucós, un conjunt de secrecions que aïllen l’úter de l’exterior. Això però o bé pot passar inadvertit per la mare o pot passar quan comencen les contraccions.

Les contraccions i la trencada d’aigües poden solapar-se en el temps o ser consecutives, és a dir, pot ser que les contraccions s’iniciïn perquè s’ha trencat aigües o bé que, quan la mare té ja contraccions, que trenqui aigües. A vegades les aigües les “trenca” la llevadora una vegada s’ha arribat a la clínica. La fase de contraccions provoca l’esborrament del coll de l’úter i la dil·latació necessària per a que hi passi el nadó.

I, finalment, l’expulsió. Moment màgic, quan el caparró del teu fill o filla comença a aparèixer i, pràcticament sense saber com, de sobte el tens al davant, damunt la panxa de la teva parella.

Com he dit fa unes línies, aniré entrant en detall en posteriors escrits.