* You are viewing the archive for the ‘Metge’ Category

Urgències de pediatria al CAP de Manso

Fa temps que no escric aquí. I ho faig per escriure quelcom que fa dos anys que tinc al tinter però que encara no m’havia atrevit a endreçar per explicar-ho. Ho faig inspirat per aquest escrit de la Tina Vallès. No pretenc continuar el que diu la Tina, ni completar-ho, ni competir amb ella per un tema que ens afecta (i que hem patit), ella escriu molt, molt millor!. Simplement vull escriure quelcom paral·lel i parlar sobre les urgències pediàtriques al CAP de Manso (Barcelona).

A finals d’octubre de 2012, quan la Gaia tenia tres setmanes vaig tenir la mala sort d’haver de córrer, amb ella en braços i de nit, fins a aquest CAP (el tenim a tres carrers de casa). Passaven pocs minuts de les deu del vespre, ella dormia al seu bressol, quan va fer una glopada i es va ennuegar. S’ofegava. Vam reaccionar prou ràpid, em vaig calçar, la vam embolicar i vaig sortir corrents cap al CAP. La Maria Elena es va quedar amb l’Aniol.

En arribar-hi em van atendre molt ràpid, els infermers de l’entrada em van fer passar per davant la cua, sense pensar-s’ho, i em van fer deixar la Gaia en una camilla. Va començar a plorar. Passats uns minuts va aparèixer un metge i el primer que em va dir va ser “jo no sóc pediatra” (i? jo no sóc metge!). Va veure la Gaia plorant i em va dir que si plorava, estava bé i cap a casa. Ni la va tocar! Ah! em va dir que si hi havia res, les urgències pediàtriques eren al carrer Numància.

Al vestíbul hi havia la Maria Elena esperant angoixada (no l’havien deixat passar). Vam sortir amb la Gaia plorant, però plorant “rara”. Tenia la pell molt vermellosa i no plorava bé. Vam arribar a casa i vam tornar a sortir, cap al CAP de nou. Aquesta vegada el metge no va ni aparèixer, un infermer ens va demanar una amulància pediàtrica. Quan van arribar tot va canviar. Li van aspirar els mocs que tenia a la gola i se’ns van endur cap a Sant Joan de Déu on ens vam quedar dos dies en observació. El metge del CAP va aparèixer un moment i es va limitar a dir, de nou, que ell no era pediatre. L’equip de l’hospital ens van dir que la Gaia estava una mica engostipada i al ser tant petita, s’havia fet un embolic amb mocs i glopada i per això s’havia ennuegat, que passava poc, però quan passava, s’havia de reaccionar ràpid. Ens van dir que ens quedéssim un parell de dies per veure com evolucionava.

Passats uns dies vam fer una queixa al CAP. La resposta: que erem uns histèrics. Ens van venir a dir que l’atenció havia estat la correcta, que s’havia avisat una ambulància i que en moments de pànic, el temps passa més a poc a poc. He de dir: primer, tant mare com pare tenim formació sanitària i no era el primer fill; segon, vam tenir la sang freda per agafar un nadó de tres setmanes i anar corrent a urgències (no una, sinó dues vegades!); tercer, qui va avisar la ambulància, va ser un infermer del CAP (en veure el “percal” i que no s’hi feia res); quart, una aspiració de mocs de la gola, l’hauria pogut fer el metge (encara que no fos pediatre)! i, cinquè, si tant poca cosa fos, no ens hauríen tingut dos dies ingressats.

L’altre dia, en veure la filla de la Tina al terra, marejada i la seva cara quan el seu pare se l’enduia en braços corrents cap al CAP, ho vam reviure tot. Les cames ens feien figa i no podia, ni puc, treure’m del cap la meva propia imatge corrent amb la Gaia en braços, la sensació d’impotència quan veus que la teva filla de tres setmanes no recupera i la cara d’angoixa de sa mare, a la sala d’espera tement-se el pitjor. No ho desitjo a ningú, ni al metge que no ens va atendre! Però, veient com van les urgències pediàtriques d’aquest CAP, tampoc desitjo a ningú que les hagi de patir.

Punt positiu, l’atenció a Sant Joan de Déu. No era una situació còmode, un germà de quasi tres anys a casa i la Maria Elena sense poder sortir de l’hospital per a poder donar el pit a la Gaia. Però l’atenció va ser perfecta! Detallet? un equip d’animació que va passar un matí per l’habitació i ens va fer cantar una estona… una bona excusa per descarregar tota la tensió acumulada. Gràcies!

Burocràcia post-part

He de dir que aquest és un punt que temia. Quan surts de la clínica, cal registrar el teu fill o filla al registre civil, a la seguretat social, donar-lo d’alta al padró i tramitar la baixa de la mare. Ho vaig enllestir tot en pocs dies i molt més ràpid i fàcil que no em pensava. Explico pas a pas i amb l’ordre en que ho vaig fer.

Com que la MªElena estava ja de baixa, per malaltia comuna que es diu, abans del part, el primer que calia fer, abans de tramitar la seva baixa, era donar-la d’alta. El mateix dia en que vam tornar de la clínica vaig anar al CAP a tramitar l’alta primer i, la baixa de maternitat, segon. Per l’alta simplement em calia dur el paper de la baixa i al moment me la van fer. Per la baixa, vaig haver d’anar a ginecologia amb la partida de naixement i una metgessa em va fer el paper de la baixa per maternitat. Aquest punt no sé si cal fer-lo en cas que el part hagi estat en un hospital públic. Els dos papers obtinguts aquest dia (l’alta de la baixa comuna, si s’escau i la baixa de maternitat) són necessàries per quan es vagi a la seguretat social.

El següent tràmit va ser el registre de l’Aniol. Aquest tràmit s’ha de fer al registre civil del municipi. Per fer-ho, simplement cal omplir un formulari que hi ha a la partida de naixement. El pot omplir algun dels dos (el pare o la mare) però millor que l’ompli qui vagi a fer el tràmit. A banda, cal dur, si es té, el llibre de família. El formulari de la partida de naixement el vaig omplir jo, com a pare. El nostre cas, al no estar casats, és una mica “especial” ja que no teníem llibre de família i, llei en mà, en aquests casos el nadó l’ha de registrar la mare (si estàs casat automàticament se suposa que ets el pare, cosa que no deixa de ser curiosa). Al registre de Barcelona però, no em van posar cap problema. La persona que em va atendre però, primer em va fer signar una declaració on reconeixia l’Aniol com a fill meu i, després, una vegada vaig ser pare legalment, me’l va deixar registrar. Vaig sortir del registre amb el llibre de família nou de trinca (que és com tots però amb l’apartat “matrimoni” en blanc).

El mateix dia, amb el llibre de família en mà, vaig anar a l’OAC de l’Ajuntament de Barcelona a empadronar-lo. És un tràmit ràpid pel que només et demanen el DNI de la persona que el fa i el llibre de familia.

Ara només calia donar d’alta l’Aniol a la seguretat social (es fa associant-lo al número del pare o de la mare) i tramitar la baixa de la MªElena a la seguretat social (fins ara tenim la baixa mèdica però, en cas de maternitat, cal fer un tràmit a la seguretat social per a que li paguin els sous).

Per la baixa de la mare el més còmode és descarregar els impresos del web, omplir-los, imprimir-los i que els signi la mare. A banda d’aquests impresos, cal el certificat de retencions de la mare (el fa l’empresa on treballa), el paper de la baixa de maternitat que ens han fet al CAP i el paper de l’alta per malaltia comuna(sovint a la seguretat social no els surt que la persona ja s’havia donat d’alta de la malaltia comuna i, sense el paper, no et poden tramitar la baixa).

En el mateix tràmit vaig associar l’Aniol al meu número de la seguretat social. Per fer això no recordo exactament quins són els papers necessaris (durant els dies de gestions acabes anant amb una carpeta amb tot el paperam i treus el que et demanen a cada lloc). Es fa tot al moment i surts amb una nova “targeta” de la seguretat social on surt el fill com a beneficiari teu.

Per tots els tràmits a la seguretat social cal dur original i fotocòpia de tot. Les gestions les vaig fer a l’oficina de l’Avinguda del Paral·lel, de Barcelona, havent demanat hora el dia abans. Tot va ser molt ràpid i fàcil.

El darrer tràmit és el metge. Només cal anar al CAP amb la nova targeta de la seguretat social, el padró (original i fotocòpia de tot), i al moment et tramiten la TSI (la targeta sanitària, que rebreu a casa un parell de mesos després). Cal tenir en compte que cal visitar el nadó quan tingui uns deu dies.

A mi tot plegat em va semblar més senzill i menys temible del que em pensava inicialment. Sort!