* You are viewing the archive for the ‘Medicina’ Category

Urgències de pediatria al CAP de Manso

Fa temps que no escric aquí. I ho faig per escriure quelcom que fa dos anys que tinc al tinter però que encara no m’havia atrevit a endreçar per explicar-ho. Ho faig inspirat per aquest escrit de la Tina Vallès. No pretenc continuar el que diu la Tina, ni completar-ho, ni competir amb ella per un tema que ens afecta (i que hem patit), ella escriu molt, molt millor!. Simplement vull escriure quelcom paral·lel i parlar sobre les urgències pediàtriques al CAP de Manso (Barcelona).

A finals d’octubre de 2012, quan la Gaia tenia tres setmanes vaig tenir la mala sort d’haver de córrer, amb ella en braços i de nit, fins a aquest CAP (el tenim a tres carrers de casa). Passaven pocs minuts de les deu del vespre, ella dormia al seu bressol, quan va fer una glopada i es va ennuegar. S’ofegava. Vam reaccionar prou ràpid, em vaig calçar, la vam embolicar i vaig sortir corrents cap al CAP. La Maria Elena es va quedar amb l’Aniol.

En arribar-hi em van atendre molt ràpid, els infermers de l’entrada em van fer passar per davant la cua, sense pensar-s’ho, i em van fer deixar la Gaia en una camilla. Va començar a plorar. Passats uns minuts va aparèixer un metge i el primer que em va dir va ser “jo no sóc pediatra” (i? jo no sóc metge!). Va veure la Gaia plorant i em va dir que si plorava, estava bé i cap a casa. Ni la va tocar! Ah! em va dir que si hi havia res, les urgències pediàtriques eren al carrer Numància.

Al vestíbul hi havia la Maria Elena esperant angoixada (no l’havien deixat passar). Vam sortir amb la Gaia plorant, però plorant “rara”. Tenia la pell molt vermellosa i no plorava bé. Vam arribar a casa i vam tornar a sortir, cap al CAP de nou. Aquesta vegada el metge no va ni aparèixer, un infermer ens va demanar una amulància pediàtrica. Quan van arribar tot va canviar. Li van aspirar els mocs que tenia a la gola i se’ns van endur cap a Sant Joan de Déu on ens vam quedar dos dies en observació. El metge del CAP va aparèixer un moment i es va limitar a dir, de nou, que ell no era pediatre. L’equip de l’hospital ens van dir que la Gaia estava una mica engostipada i al ser tant petita, s’havia fet un embolic amb mocs i glopada i per això s’havia ennuegat, que passava poc, però quan passava, s’havia de reaccionar ràpid. Ens van dir que ens quedéssim un parell de dies per veure com evolucionava.

Passats uns dies vam fer una queixa al CAP. La resposta: que erem uns histèrics. Ens van venir a dir que l’atenció havia estat la correcta, que s’havia avisat una ambulància i que en moments de pànic, el temps passa més a poc a poc. He de dir: primer, tant mare com pare tenim formació sanitària i no era el primer fill; segon, vam tenir la sang freda per agafar un nadó de tres setmanes i anar corrent a urgències (no una, sinó dues vegades!); tercer, qui va avisar la ambulància, va ser un infermer del CAP (en veure el “percal” i que no s’hi feia res); quart, una aspiració de mocs de la gola, l’hauria pogut fer el metge (encara que no fos pediatre)! i, cinquè, si tant poca cosa fos, no ens hauríen tingut dos dies ingressats.

L’altre dia, en veure la filla de la Tina al terra, marejada i la seva cara quan el seu pare se l’enduia en braços corrents cap al CAP, ho vam reviure tot. Les cames ens feien figa i no podia, ni puc, treure’m del cap la meva propia imatge corrent amb la Gaia en braços, la sensació d’impotència quan veus que la teva filla de tres setmanes no recupera i la cara d’angoixa de sa mare, a la sala d’espera tement-se el pitjor. No ho desitjo a ningú, ni al metge que no ens va atendre! Però, veient com van les urgències pediàtriques d’aquest CAP, tampoc desitjo a ningú que les hagi de patir.

Punt positiu, l’atenció a Sant Joan de Déu. No era una situació còmode, un germà de quasi tres anys a casa i la Maria Elena sense poder sortir de l’hospital per a poder donar el pit a la Gaia. Però l’atenció va ser perfecta! Detallet? un equip d’animació que va passar un matí per l’habitació i ens va fer cantar una estona… una bona excusa per descarregar tota la tensió acumulada. Gràcies!

Les ecografies

Són, per mi, les proves més “màgiques” i desitjades de tot l’embaràs. Sí, durant els nou mesos veus com la panxa de la teva parella creix i creix, arriba un dia en que notes uns moviments subtils que, amb les setmanes es transformen en copets que, al final s’arriben a veure! però, quan “toca eco”, el o la veus!

El nombre d’ecografies i el seu moment depèn del metge i de si aquest és de la sanitat pública o privada. Crec que en algun moment ja ho he comentat, nosaltres ho vam fer tot a través d’una mútua, així que parlaré d’aquest cas. La primera ecografia ens la van fer al voltant de les set setmanes d’embaràs. En aquest moment encara no es veu pràcticament res! L’aniol tansols mesurava alguns mil·límetres i tenia un cor que bategava a gran velocitat. Aquesta ecografia serveix, bàsicament, per confirmar l’embaràs i per veure que la implantació és normal (que l’ou no s’ha implantat en una trompa o en algun altre lloc no viable).

La segona ecografia ens la van fer a la dotzena setmana d’embaràs. Aquesta és molt important i també si el metge és de la sanitat pública. En aquesta “eco”, bàsicament es mesura el plec-nucal, que és una dada important pel “triple-screening” (una prova en que, juntament amb la mesura d’aquest plec, es miren uns nivells d’hormones i es pot preveure el risc de patir Síndrome de Down). En aquest moment ja es poden veure algunes estructures del fetus.

Aquestes dues primeres ecografies es fan per via vaginal. Les següents, es fan externes.

La següent sessió toca a les 20 setmanes, s’anomena ecografia morfològica i és una de les més “txules”! Perquè? perquè és la primera i darrera eco en que pots veure sencer el fetus. Vull dir que es veuen perfectament totes les estructures i encara hi cap a la pantalla (a la següent ja no). En aquest moment es pot saber el sexe (si és nen la fiabilitat és del 100%). Si no es vol saber el sexe del fetus fins al moment del part, deixeu-ho clar abans que comencin la sessió de l’ecografia. Aquest ecografia serveix per veure que tot estigui bé. Es conten els ditets es mira la cara, el cor, ronyons, cervel,… tot!

A nosaltres la següent ens la van fer a les 30 setmanes. Ecografia de control, per veure que tot vagi bé, es mira l’estat de la placenta, el bateg del cordó,… I, la darrera, a les 36 setmanes, també de control.

Ja ho he dit, les ecografies són “moments màgics”, la primera per l’emoció de ser la primera i, les següents, perquè pots veure el teu fill o filla, els canvis, tot!

La sang del cordó (II). Què en fem?

En el primer escrit del tema he explicat una mica què són les cèl·lules mare i què en podem fer. També he explicat que, una de les fonts de cèl·lules mare és la sang del cordó umbilical. Doncs bé, s’acosta el moment del part, què en fem d’aquesta sang? Tenim tres opcions: res, la donem a un banc públic o, paguem un banc privat per que ens la desi. Sinó en volem fer res, el cordó es llença i no passa res.

Una pregunta lògica que ens podem fer abans de decidir si aprofitem la sang del cordó o no és, com s’extreu? canvia alguna cosa del part? la sang del cordó s’extreu fent una punció al cordó ubmilical (penseu que el cordó no té sensibilitat) quan el nadó ja ha nascut. Si tot va bé, el metge, el primer que fa just després del neixement, és posar el nadó damunt la mare. A partir d’aquí, alguns metges tallen el cordó de seguida i d’altres esperen a que pari de “bategar”. El nadó, quan entra en contacte amb l’aire comença a respirar però, mentre el cordó bategui i no es talli, segueix rebent nutrients i oxígen de la mare. En cas que decidiu fer una extracció de cèl·lules mare el metge tallarà el cordó de seguida. Però, no patiu, al nadó no li passa absolutament res i, si per algun motiu hi ha hagut patiment durant el part i el metge creu que el nadó necessita la “connexió” amb la mare durant uns minuts més, doncs no es fa l’extracció de sang i llestos.

Quines diferències hi ha entre els bancs públics i els privats? La legislació espanyola no permet tenir bancs privats amb exclusivitat. Què vol dir això? que qualsevol banc de sang de cordó que estigui ubicat a l’Estat espanyol ha de posar les seves mostres a disposició del “públic”, és a dir, que qualsevol persona pot disposar de mostres de sang de cordó que s’emmagatzemin dins l’Estat.

Què fan els bancs públics? els bancs públics recullen les mostres de sang de cordó que les parelles han decit donar, n’extreuen les cèl·lules mare i l’emmagatzemen deixant-la a disposició de qui la pugui necessitar. Aquests bancs públics són com els bancs de sang de tota la vida però amb cèl·lules mare.

I, els bancs privats? aquests recullen la sang de cordó de les parelles que han decidit contractar els seus serveis i l’emmagatzemen en països on la legislació permet aquest tipus de bancs. En aquest cas, les cèl·lules mare que s’emmagatzemen queden a disposició exclusiva de la família que ha contractat el servei.

Bé, i els pros i contres de cada opció? el banc privat et permet tenir una exclusivitat sobre les “teves” cèl·lules mare i, si mai s’aguessin de fer servir pel nadó del cordó del qual s’han extret, la compatibilitat és 100% garantida. El banc públic en canvi, no té aquesta exclusivitat però en canvi és més “altruïsta”. Afortunadament, en rares ocasions es recorre a aquestes cèl·lules, per tant, el més provable és que si pagues un banc privat, passats vint anys (que és el temps en que es considera que les cèl·lules són viables), les cèl·lules seran destruïdes. En canvi, si les dones a un banc públic, segurament algú altre les podrà aprofitar.

Però, i la compatibilitat? com he comentat, implantar cèl·lules mare del teu propi cordó garanteix la compatibilitat al 100% però, cal pensar que, en aquestes teràpies els problemes d’incompatibilitat no són massa elevats i, igualment, es fan estudis de compatibilitat abans de fer una teràpia amb cèl·lules mare.

Bé, feu el que feu, és millor que ho hagueu decidit abans del part. Si obteu per un banc privat, la decisió prèvia és obvia ja que cal que us enviïn el “kit” i que passeu per caixa. Si obteu per un banc públic, també és millor que ho decidiu abans, si espereu al moment del part, els nervis del moment condicionaran la decisió.

La sang del cordó (I). Què són les cèl·lules mare?

Començo amb una breu introducció biològica. Totes les cèl·lules del nostre organisme provenen d’unes cèl·lules anomenades cèl·lules mare. Aquestes cèl·lules mare tenen la particularitat que d’elles se’n pot derivar qualsevol cèl·lula de qualsevol òrgan i teixit. Les cèl·lules mare són cèl·lules que no han patit el procés de diferenciació, és a dir, no han estat destinades a cap organisme en concret. Una cèl·lula, quan ja ha patit la diferenciació no pot tornar enrere.

Les cèl·lules mare es poden obtenir, bàsicament, d’embrions congelats de fecundacions in vitro (quan una parella se sotmet a aquestes fecundacions, es fan molts embrions a la vegada que es desen congelats i que passats cinc anys deixen de ser viables) o bé de la sang del cordó umbilical. Les primeres, anomenades cèl·lules mare embrionaries, plantegen problemes ètico-religiosos, les segons ja no.

Però, què se’n pot fer de les cèl·lules mare? bé, el que expliqui ara a aquí segurament serà obsolet d’aquí uns anys, la ciència en aquest camp avança molt ràpid. A grans trets, amb les cèl·lules mare es poden guarir o paliar algunes malalties. Com he dit, idealment, d’una cèl·lula mare se’n pot derivar qualsevol cèl·lula del nostre organisme, així doncs, si tenim alguna cosa que no ens funciona, la podríem “re-fabricar” al laboratori amb cèl·lules mare i després reinplantar-la al nostre organisme. Això, com he dit, és ideal ja que, de moment, el nombre de malalties que es poden guarir és limitat i se centra bàsicament en algunes malalties de la sang (com ara alguna leucèmia i alguns tipus d’anèmies) i malalties metabòliques. Però ja ho he dit, la ciència en aquest camp avança molt ràpidament i d’aquí a vint anys (que és el temps en que unes cèl·lules mare són viables), segurament el ventall de patologies tractables haurà augmentat enormement.

El cordó no mossega

És una de les coses amb les quals la gent es mostra més aprensiva al canviar els bolquers a un nounat, el cordó o, millor dit, el que queda del cordó umbilical.

Durant els nou mesos d’embaràs, el cordó ha connectat mare i fetus. A través d’ell hi han passat nutrients i oxígens, l’intercanvi ha estat constant. Després del part, el cordó es talla i, la part de la mare es treu amb la placenta però, la part del nadó, encara hi serà durant unes setmanes. A la mateixa sala de parts hi posen una pinça i el tallen a una allargada d’uns dos centímetres. A partir d’aquí, caldrà anar-hi fent cures per a que caigui com abans millor.

Per començar, diré que el cordó no els fa cap mena de mal. Sí, és una nosa que els penja de la panxa durant unes setmanes però no tingueu cap por de remenar-lo, sé que fa certa “cosa” (o angunia) però a ells, no els fa cap mal. Hi ha diferents maneres per fer les cures del cordó, cada clínica i cada llevadora (i fins i tot cada pediatre) explica la seva versió.

L’objectiu de les cures del cordó és que aquest es vagi assecant i acabi caient (pot trigar de dues setmanes a un mes). Una de les opcions que tenim per assecar-lo (aquí explico les instruccions que ens van donar a nosaltres), és envoltar la base del cordó amb una gasseta humitejada amb alcohol de 70. L’alcohol de 70 no provoca cap mena de coïsor (sobretot, no ho feu amb alcohol de més graus!). El procediment és ben senzill, un parell o tres de cops al dia, quan li canvieu el bolquer, enretireu la gasseta anterior, agafeu-ne una de nova prèviament humitejada amb alcohol de 70 i envolteu bé la base del cordó. Sobretot, no us faci res aixecar, amb cura, la pinça i embolicar-lo bé també per la part inferior.

Aquest mètode només té un inconvenient: la sensació de fredor de l’alcohol. Com he dit, l’alcohol de 70 no produeix cap mena de coïsor però sí que produeix una sensació de fred que no agrada gens al vostre fill o filla. Així que, l’inconvenient del mètode és que el petit rondinarà, però només per la fredor.

Una alternativa és no deixar la gasseta envoltant el cordó. És a dir, empapeu la gasseta, toqueu amb cura tota la base del cordó (també per la part inferior!) i llestos. La cosa bona d’aquest mètode és que el petit rondinarà menys.

Una altra cosa a tenir en compte amb el cordó és la humitat. Com he dit, la idea de les cures és assecar la base del cordó perquè caigui com abans millor. Així doncs, si mai banyeu el vostre fill o filla abans no l’hi hagi caigut el temut cordó (la majoria de clíniques i pediatres recomanen que no es banyi fins que li hagi caigut) procureu assecar-lo bé. Una opció, fins i tot, és assecar-ho amb l’assecador amb aire no gaire calent.

Per acabar, he comentat que el cordó no els fa mal i que no cal que patiu quan el manipuleu, si ho feu amb cura no passa res. Però, sobretot, no l’estireu mai. El podeu aixecar, apartar cap a un costat, l’altre, el que sigui, però mai l’estireu! ni que veieu que està a punt de caure! ja caurà tot sol quan li toqui. No cal que feu res més, mantenir-lo sec, net, anar-lo “curant” i llestos. En cas que veieu quelcom estrany, que la base es posi vermella o supuri, consulteu-ho de seguida al seu pediatre.