* You are viewing the archive for 2015

Urgències de pediatria al CAP de Manso

Fa temps que no escric aquí. I ho faig per escriure quelcom que fa dos anys que tinc al tinter però que encara no m’havia atrevit a endreçar per explicar-ho. Ho faig inspirat per aquest escrit de la Tina Vallès. No pretenc continuar el que diu la Tina, ni completar-ho, ni competir amb ella per un tema que ens afecta (i que hem patit), ella escriu molt, molt millor!. Simplement vull escriure quelcom paral·lel i parlar sobre les urgències pediàtriques al CAP de Manso (Barcelona).

A finals d’octubre de 2012, quan la Gaia tenia tres setmanes vaig tenir la mala sort d’haver de córrer, amb ella en braços i de nit, fins a aquest CAP (el tenim a tres carrers de casa). Passaven pocs minuts de les deu del vespre, ella dormia al seu bressol, quan va fer una glopada i es va ennuegar. S’ofegava. Vam reaccionar prou ràpid, em vaig calçar, la vam embolicar i vaig sortir corrents cap al CAP. La Maria Elena es va quedar amb l’Aniol.

En arribar-hi em van atendre molt ràpid, els infermers de l’entrada em van fer passar per davant la cua, sense pensar-s’ho, i em van fer deixar la Gaia en una camilla. Va començar a plorar. Passats uns minuts va aparèixer un metge i el primer que em va dir va ser “jo no sóc pediatra” (i? jo no sóc metge!). Va veure la Gaia plorant i em va dir que si plorava, estava bé i cap a casa. Ni la va tocar! Ah! em va dir que si hi havia res, les urgències pediàtriques eren al carrer Numància.

Al vestíbul hi havia la Maria Elena esperant angoixada (no l’havien deixat passar). Vam sortir amb la Gaia plorant, però plorant “rara”. Tenia la pell molt vermellosa i no plorava bé. Vam arribar a casa i vam tornar a sortir, cap al CAP de nou. Aquesta vegada el metge no va ni aparèixer, un infermer ens va demanar una amulància pediàtrica. Quan van arribar tot va canviar. Li van aspirar els mocs que tenia a la gola i se’ns van endur cap a Sant Joan de Déu on ens vam quedar dos dies en observació. El metge del CAP va aparèixer un moment i es va limitar a dir, de nou, que ell no era pediatre. L’equip de l’hospital ens van dir que la Gaia estava una mica engostipada i al ser tant petita, s’havia fet un embolic amb mocs i glopada i per això s’havia ennuegat, que passava poc, però quan passava, s’havia de reaccionar ràpid. Ens van dir que ens quedéssim un parell de dies per veure com evolucionava.

Passats uns dies vam fer una queixa al CAP. La resposta: que erem uns histèrics. Ens van venir a dir que l’atenció havia estat la correcta, que s’havia avisat una ambulància i que en moments de pànic, el temps passa més a poc a poc. He de dir: primer, tant mare com pare tenim formació sanitària i no era el primer fill; segon, vam tenir la sang freda per agafar un nadó de tres setmanes i anar corrent a urgències (no una, sinó dues vegades!); tercer, qui va avisar la ambulància, va ser un infermer del CAP (en veure el “percal” i que no s’hi feia res); quart, una aspiració de mocs de la gola, l’hauria pogut fer el metge (encara que no fos pediatre)! i, cinquè, si tant poca cosa fos, no ens hauríen tingut dos dies ingressats.

L’altre dia, en veure la filla de la Tina al terra, marejada i la seva cara quan el seu pare se l’enduia en braços corrents cap al CAP, ho vam reviure tot. Les cames ens feien figa i no podia, ni puc, treure’m del cap la meva propia imatge corrent amb la Gaia en braços, la sensació d’impotència quan veus que la teva filla de tres setmanes no recupera i la cara d’angoixa de sa mare, a la sala d’espera tement-se el pitjor. No ho desitjo a ningú, ni al metge que no ens va atendre! Però, veient com van les urgències pediàtriques d’aquest CAP, tampoc desitjo a ningú que les hagi de patir.

Punt positiu, l’atenció a Sant Joan de Déu. No era una situació còmode, un germà de quasi tres anys a casa i la Maria Elena sense poder sortir de l’hospital per a poder donar el pit a la Gaia. Però l’atenció va ser perfecta! Detallet? un equip d’animació que va passar un matí per l’habitació i ens va fer cantar una estona… una bona excusa per descarregar tota la tensió acumulada. Gràcies!