Urgències de pediatria al CAP de Manso

Fa temps que no escric aquí. I ho faig per escriure quelcom que fa dos anys que tinc al tinter però que encara no m’havia atrevit a endreçar per explicar-ho. Ho faig inspirat per aquest escrit de la Tina Vallès. No pretenc continuar el que diu la Tina, ni completar-ho, ni competir amb ella per un tema que ens afecta (i que hem patit), ella escriu molt, molt millor!. Simplement vull escriure quelcom paral·lel i parlar sobre les urgències pediàtriques al CAP de Manso (Barcelona).

A finals d’octubre de 2012, quan la Gaia tenia tres setmanes vaig tenir la mala sort d’haver de córrer, amb ella en braços i de nit, fins a aquest CAP (el tenim a tres carrers de casa). Passaven pocs minuts de les deu del vespre, ella dormia al seu bressol, quan va fer una glopada i es va ennuegar. S’ofegava. Vam reaccionar prou ràpid, em vaig calçar, la vam embolicar i vaig sortir corrents cap al CAP. La Maria Elena es va quedar amb l’Aniol.

En arribar-hi em van atendre molt ràpid, els infermers de l’entrada em van fer passar per davant la cua, sense pensar-s’ho, i em van fer deixar la Gaia en una camilla. Va començar a plorar. Passats uns minuts va aparèixer un metge i el primer que em va dir va ser “jo no sóc pediatra” (i? jo no sóc metge!). Va veure la Gaia plorant i em va dir que si plorava, estava bé i cap a casa. Ni la va tocar! Ah! em va dir que si hi havia res, les urgències pediàtriques eren al carrer Numància.

Al vestíbul hi havia la Maria Elena esperant angoixada (no l’havien deixat passar). Vam sortir amb la Gaia plorant, però plorant “rara”. Tenia la pell molt vermellosa i no plorava bé. Vam arribar a casa i vam tornar a sortir, cap al CAP de nou. Aquesta vegada el metge no va ni aparèixer, un infermer ens va demanar una amulància pediàtrica. Quan van arribar tot va canviar. Li van aspirar els mocs que tenia a la gola i se’ns van endur cap a Sant Joan de Déu on ens vam quedar dos dies en observació. El metge del CAP va aparèixer un moment i es va limitar a dir, de nou, que ell no era pediatre. L’equip de l’hospital ens van dir que la Gaia estava una mica engostipada i al ser tant petita, s’havia fet un embolic amb mocs i glopada i per això s’havia ennuegat, que passava poc, però quan passava, s’havia de reaccionar ràpid. Ens van dir que ens quedéssim un parell de dies per veure com evolucionava.

Passats uns dies vam fer una queixa al CAP. La resposta: que erem uns histèrics. Ens van venir a dir que l’atenció havia estat la correcta, que s’havia avisat una ambulància i que en moments de pànic, el temps passa més a poc a poc. He de dir: primer, tant mare com pare tenim formació sanitària i no era el primer fill; segon, vam tenir la sang freda per agafar un nadó de tres setmanes i anar corrent a urgències (no una, sinó dues vegades!); tercer, qui va avisar la ambulància, va ser un infermer del CAP (en veure el “percal” i que no s’hi feia res); quart, una aspiració de mocs de la gola, l’hauria pogut fer el metge (encara que no fos pediatre)! i, cinquè, si tant poca cosa fos, no ens hauríen tingut dos dies ingressats.

L’altre dia, en veure la filla de la Tina al terra, marejada i la seva cara quan el seu pare se l’enduia en braços corrents cap al CAP, ho vam reviure tot. Les cames ens feien figa i no podia, ni puc, treure’m del cap la meva propia imatge corrent amb la Gaia en braços, la sensació d’impotència quan veus que la teva filla de tres setmanes no recupera i la cara d’angoixa de sa mare, a la sala d’espera tement-se el pitjor. No ho desitjo a ningú, ni al metge que no ens va atendre! Però, veient com van les urgències pediàtriques d’aquest CAP, tampoc desitjo a ningú que les hagi de patir.

Punt positiu, l’atenció a Sant Joan de Déu. No era una situació còmode, un germà de quasi tres anys a casa i la Maria Elena sense poder sortir de l’hospital per a poder donar el pit a la Gaia. Però l’atenció va ser perfecta! Detallet? un equip d’animació que va passar un matí per l’habitació i ens va fer cantar una estona… una bona excusa per descarregar tota la tensió acumulada. Gràcies!

Espines de peix com a font de calci

Fa uns mesos vaig llegir al suplement Criatures del Diari Ara un escrit que em va cridar l’atenció: reivindicava menjar espines de peix ja que eren una gran font de calci (molt important pels petits de la casa i les dones embarassades). L’atricle explicava que les espines de peix són una de les millors fonts de calci que hi ha. Però, us preguntareu (el mateix que em vaig preguntar jo), menjar espines? doncs sí, hi ha una manera de menjar espines: menjar sonsos!

Els sonsos són uns peixets que es mengen sencers, només cal arrebossar-los! A casa només n’hem fet un parell de vegades i he de dir que a l’Aniol li encanten. Això sí, procurem donar-li els més petits ja que si són una mica grans es noten una mica les espines. Ahir en vam fer i s’hi va posar les botes.

Un petit consell a l’hora de coure’ls. La primera vegada vaig fer una pilota de sonsos, quan els vaig enfarinar se’m van enganxar tots i va ser un autèntic desastre! ahir a la peixateria ens van donar un consell que va anar de primera: posar-los en un colador, esbandir-los amb una mica d’aigua i deixar-los una bona estona escorrent-se i, al moment d’arrebossar-los, fer-ho amb farina i farina de galeta a parts iguals. El resultat és espectacular!

Elecció de la llar d’infants

El moment de buscar una llar d’infants depèn del moment en que volgueu que el vostre fill o filla hi vagi. En el nostre cas, l’Aniol hi va començar a anar el setembre passat (2010), quan estava a punt de fer deu mesos.

L’elecció de la llar va començar al gener. Perquè tant aviat? doncs perquè les preinscripcions a les llars privades se sol fer al febrer. La política d’inscripcions depèn de la llar. Les públiques et demanen que el nadó hagi nascut en el moment de fer la matrícula (a Barcelona sol ser al mes de Maig) ja que volen començar al setembre amb tot ple (cosa que sentén donada la manca de places). Les privades cada una té la seva política. Algunes et poden deixar reservar plaça encara que el teu fill o filla no comenci al setembre, d’altres et fan pagar igualment,…

Nosaltres volíem provar la matrícula a la llar pública, a Barcelona tenen molt bona fama i, de fet, la que vam anar a veure ens va agradar molt. Però, com que la matrícula pública és al maig i la privada al febrer, vam començar una ronda al gener-febrer i vam matricular l’Aniol a una privada. Érem conscients que si l’Aniol hagués entrat a la pública hauríem perdut la matrícula de la privada però, amb una mensualitat ja recuperàvem la matrícula.

En vam veure unes quantes. Les que més ens van agradar eren les més cares i de fet, finalment vam escollir una d’aquestes. Volíem una llar on no tinguéssim sensació d’aparcament i crec que hem encertat. Si vols una mica d’informació de les llars que vam visitar, demana-m’ho i t’ho enviaré per correu, aquí no vull posar noms.

A la pública no hi vam entrar. ;-)

Feu el que el cor us digui

Títol molt poètic però “dura” realitat. Si voleu però, agafeu el títol d’aquest escrit i segui-lo al peu de la lletra. Els consells poden ser quelcom una mica molest. Deixa’l plorar, no el balancegis, aguanta’l a mitja nit i no li donis cap biberó, tapa’l, que no li toqui el sol, que li toqui el sol,… buf!

Els consells són benvinguts, i més amb el primer fill. Però, personalment, són benvinguts dintre d’un límit. És a dir, puc acceptar que m’aconselli algú però, si no hi ha un consell en cada conversa o si aquests deixen de ser consells per a ser crítiques constants. Cal ajuda, cal un guiatge i un cop de mà. Però el teu fill és el teu fill i només la teva parella i tu sou els que heu de decidir què fer, com i quan.

No s’ha de desconfiar de l’ajuda i els consells però s’han de racionalitzar. A mi personalment, em molesta molt que sempre em diguin el que he de fer, però també m’agrada saber que si pregunto tindré resposta.

Proposo guiar-ser pel sentit comú, agafar els consells que t’interessin, saber gestionar l’excés de recomanacions i, sincerament, fer el que el cor us digui. No la “cagareu”.

La papilla de fruita

Fa uns dies parlava de com i quan introduïr la cullera. Avui parlaré de quelcom que sovint es fa servir per iniciar-se en aquesta pràctica: la papilla de fruita.

Com sempre, la seva introducció en la dieta depèn de l’opinió del pediatre o pediatra. Començarem sempre amb fruites “suaus” i amb poca possibilitat de provocar al·lèrgies com ara la poma, la pera, el plàtan i la taronga. Les fruites vemelles, com ara les maduixes, no s’acostumen a introduïr en la dieta fins a l’any i mig. Al principi, els primers dies és millor no fer la papilla amb totes les fruites de cop, és a dir, no introduïrem quatre tipus de fruita de cop, sinó que ho farem una a una. Així, en cas que hi hagi alguna reacció al·lèrgica, sabrem què la provoca.

Per exemple, començarem un parell de dies trinxant mitja poma. Dos dies després hi afegirem una mica de pera, uns dies despŕes, plàtan i, finalment, taronja. A partir d’aquí, es poden anar fent convinacions i proporcions en funció de la gana, el gust i les necessitats del moment. Hi haurà canalla que menjarà més, d’altres menys, potser a alguns no els agrada la poma i d’altres trobem la taronja massa àcida. En fi, es poden fer moltes barreges i convinacions.

Un darrer consell, com abans es mengi la papilla després d’haver-la preparat, millor. Com més estona passi, menys vitamines.

Comencem amb la cullera!

Entre els quatre i els sis mesos, sempre en funció de com vagi la lactància materna, la reincorporació de la mare a la feina després de la baixa, l’opinió del pediatre,… en funció de moltes coses, entre els quatre i els sis mesos arriba el moment de començar a menjar amb cullera. Podrem començar o bé amb papilles de fruites o bé farinetes de cereals. Sempre el que ens digui el pediatre o pediatra.

Pel nadó és un canvi. Passa de menjar xuclant a haver d’agafar el menjar de la cullera. Passa de tenir la boca plena constantment, amb flux de llet continu i regulat per ell, a haver-se d’esperar a que, una vegada empassat el menjar, una nova cullerada li ompli la boca de nou. Hi ha mainada que n’aprèn ràpid i d’altra que triga més temps.

Nosaltres vam començar amb la papilla de fruita, als quatre mesos. El primer dia, en comptes de posar-li la cullera directament a la boca (cosa que implicava doble novetat a la vegada: la cullera i el nou sabor!), és millor fer-li descobrir el nou gust. Per fer-ho, amb les mans netes, suca un dit en una mica de papilla i acosta-li a la boca, que ho llepi, saboregi, descobreixi. Deixa que llepi un dit fins que no hi quedi més menjar, torna’l a sucar i repeteix l’operació. Poc a poc anirà descobrint el nou sabor. Potser posarà cara d’angúnia o potser descobrirà quelcom nou que li agrada. Això ho veuràs fàcilment amb la cara que hi posa.

Quan tinguem descobert el nou sabor, és hora d’introduir la cullera! Això nosaltres ho vam fer a la mateixa primera menjada. La cullera sol ser una cullera de silicona, tova perquè no es faci mal a les genives. Omple la punta de la cullera i acosta-li, deixa que llepi el contingut o, si obre la boca, posa-li suaument damunt la llengua i retira-la. Al principi es farà un embolic, amb la llengua expulsarà part del menjar, potser posa cares rares,… paciència. Poc a poc ja veuràs com s’hi va acostumant i els dos n’aneu aprenent.

Un petit consell si el teu fill o filla és molt de vida: dóna-li cullerades petites però seguides, així protestarà menys :-)

Les ecografies

Són, per mi, les proves més “màgiques” i desitjades de tot l’embaràs. Sí, durant els nou mesos veus com la panxa de la teva parella creix i creix, arriba un dia en que notes uns moviments subtils que, amb les setmanes es transformen en copets que, al final s’arriben a veure! però, quan “toca eco”, el o la veus!

El nombre d’ecografies i el seu moment depèn del metge i de si aquest és de la sanitat pública o privada. Crec que en algun moment ja ho he comentat, nosaltres ho vam fer tot a través d’una mútua, així que parlaré d’aquest cas. La primera ecografia ens la van fer al voltant de les set setmanes d’embaràs. En aquest moment encara no es veu pràcticament res! L’aniol tansols mesurava alguns mil·límetres i tenia un cor que bategava a gran velocitat. Aquesta ecografia serveix, bàsicament, per confirmar l’embaràs i per veure que la implantació és normal (que l’ou no s’ha implantat en una trompa o en algun altre lloc no viable).

La segona ecografia ens la van fer a la dotzena setmana d’embaràs. Aquesta és molt important i també si el metge és de la sanitat pública. En aquesta “eco”, bàsicament es mesura el plec-nucal, que és una dada important pel “triple-screening” (una prova en que, juntament amb la mesura d’aquest plec, es miren uns nivells d’hormones i es pot preveure el risc de patir Síndrome de Down). En aquest moment ja es poden veure algunes estructures del fetus.

Aquestes dues primeres ecografies es fan per via vaginal. Les següents, es fan externes.

La següent sessió toca a les 20 setmanes, s’anomena ecografia morfològica i és una de les més “txules”! Perquè? perquè és la primera i darrera eco en que pots veure sencer el fetus. Vull dir que es veuen perfectament totes les estructures i encara hi cap a la pantalla (a la següent ja no). En aquest moment es pot saber el sexe (si és nen la fiabilitat és del 100%). Si no es vol saber el sexe del fetus fins al moment del part, deixeu-ho clar abans que comencin la sessió de l’ecografia. Aquest ecografia serveix per veure que tot estigui bé. Es conten els ditets es mira la cara, el cor, ronyons, cervel,… tot!

A nosaltres la següent ens la van fer a les 30 setmanes. Ecografia de control, per veure que tot vagi bé, es mira l’estat de la placenta, el bateg del cordó,… I, la darrera, a les 36 setmanes, també de control.

Ja ho he dit, les ecografies són “moments màgics”, la primera per l’emoció de ser la primera i, les següents, perquè pots veure el teu fill o filla, els canvis, tot!

La sang del cordó (II). Què en fem?

En el primer escrit del tema he explicat una mica què són les cèl·lules mare i què en podem fer. També he explicat que, una de les fonts de cèl·lules mare és la sang del cordó umbilical. Doncs bé, s’acosta el moment del part, què en fem d’aquesta sang? Tenim tres opcions: res, la donem a un banc públic o, paguem un banc privat per que ens la desi. Sinó en volem fer res, el cordó es llença i no passa res.

Una pregunta lògica que ens podem fer abans de decidir si aprofitem la sang del cordó o no és, com s’extreu? canvia alguna cosa del part? la sang del cordó s’extreu fent una punció al cordó ubmilical (penseu que el cordó no té sensibilitat) quan el nadó ja ha nascut. Si tot va bé, el metge, el primer que fa just després del neixement, és posar el nadó damunt la mare. A partir d’aquí, alguns metges tallen el cordó de seguida i d’altres esperen a que pari de “bategar”. El nadó, quan entra en contacte amb l’aire comença a respirar però, mentre el cordó bategui i no es talli, segueix rebent nutrients i oxígen de la mare. En cas que decidiu fer una extracció de cèl·lules mare el metge tallarà el cordó de seguida. Però, no patiu, al nadó no li passa absolutament res i, si per algun motiu hi ha hagut patiment durant el part i el metge creu que el nadó necessita la “connexió” amb la mare durant uns minuts més, doncs no es fa l’extracció de sang i llestos.

Quines diferències hi ha entre els bancs públics i els privats? La legislació espanyola no permet tenir bancs privats amb exclusivitat. Què vol dir això? que qualsevol banc de sang de cordó que estigui ubicat a l’Estat espanyol ha de posar les seves mostres a disposició del “públic”, és a dir, que qualsevol persona pot disposar de mostres de sang de cordó que s’emmagatzemin dins l’Estat.

Què fan els bancs públics? els bancs públics recullen les mostres de sang de cordó que les parelles han decit donar, n’extreuen les cèl·lules mare i l’emmagatzemen deixant-la a disposició de qui la pugui necessitar. Aquests bancs públics són com els bancs de sang de tota la vida però amb cèl·lules mare.

I, els bancs privats? aquests recullen la sang de cordó de les parelles que han decidit contractar els seus serveis i l’emmagatzemen en països on la legislació permet aquest tipus de bancs. En aquest cas, les cèl·lules mare que s’emmagatzemen queden a disposició exclusiva de la família que ha contractat el servei.

Bé, i els pros i contres de cada opció? el banc privat et permet tenir una exclusivitat sobre les “teves” cèl·lules mare i, si mai s’aguessin de fer servir pel nadó del cordó del qual s’han extret, la compatibilitat és 100% garantida. El banc públic en canvi, no té aquesta exclusivitat però en canvi és més “altruïsta”. Afortunadament, en rares ocasions es recorre a aquestes cèl·lules, per tant, el més provable és que si pagues un banc privat, passats vint anys (que és el temps en que es considera que les cèl·lules són viables), les cèl·lules seran destruïdes. En canvi, si les dones a un banc públic, segurament algú altre les podrà aprofitar.

Però, i la compatibilitat? com he comentat, implantar cèl·lules mare del teu propi cordó garanteix la compatibilitat al 100% però, cal pensar que, en aquestes teràpies els problemes d’incompatibilitat no són massa elevats i, igualment, es fan estudis de compatibilitat abans de fer una teràpia amb cèl·lules mare.

Bé, feu el que feu, és millor que ho hagueu decidit abans del part. Si obteu per un banc privat, la decisió prèvia és obvia ja que cal que us enviïn el “kit” i que passeu per caixa. Si obteu per un banc públic, també és millor que ho decidiu abans, si espereu al moment del part, els nervis del moment condicionaran la decisió.

La sang del cordó (I). Què són les cèl·lules mare?

Començo amb una breu introducció biològica. Totes les cèl·lules del nostre organisme provenen d’unes cèl·lules anomenades cèl·lules mare. Aquestes cèl·lules mare tenen la particularitat que d’elles se’n pot derivar qualsevol cèl·lula de qualsevol òrgan i teixit. Les cèl·lules mare són cèl·lules que no han patit el procés de diferenciació, és a dir, no han estat destinades a cap organisme en concret. Una cèl·lula, quan ja ha patit la diferenciació no pot tornar enrere.

Les cèl·lules mare es poden obtenir, bàsicament, d’embrions congelats de fecundacions in vitro (quan una parella se sotmet a aquestes fecundacions, es fan molts embrions a la vegada que es desen congelats i que passats cinc anys deixen de ser viables) o bé de la sang del cordó umbilical. Les primeres, anomenades cèl·lules mare embrionaries, plantegen problemes ètico-religiosos, les segons ja no.

Però, què se’n pot fer de les cèl·lules mare? bé, el que expliqui ara a aquí segurament serà obsolet d’aquí uns anys, la ciència en aquest camp avança molt ràpid. A grans trets, amb les cèl·lules mare es poden guarir o paliar algunes malalties. Com he dit, idealment, d’una cèl·lula mare se’n pot derivar qualsevol cèl·lula del nostre organisme, així doncs, si tenim alguna cosa que no ens funciona, la podríem “re-fabricar” al laboratori amb cèl·lules mare i després reinplantar-la al nostre organisme. Això, com he dit, és ideal ja que, de moment, el nombre de malalties que es poden guarir és limitat i se centra bàsicament en algunes malalties de la sang (com ara alguna leucèmia i alguns tipus d’anèmies) i malalties metabòliques. Però ja ho he dit, la ciència en aquest camp avança molt ràpidament i d’aquí a vint anys (que és el temps en que unes cèl·lules mare són viables), segurament el ventall de patologies tractables haurà augmentat enormement.

Introducció al part. Les fases.

El part, moment esperat, desitjat i una mica “temut” de tot embaràs. Tothom l’espera amb ànsia i, com a mínim en el primer fill (que és pel que puc parlar jo ara), amb una mica de neguit per saber com serà, com anirà, com estarà el nadó, la mare,…

Un part no prematur pot ser des de la setmana trenta-sis fins la quaranta-dos (aquesta darrera xifra depèn del ginecòleg). Així doncs, si el part comença després de la setmana trenta-sis, es pot procedir com ens hagi indicat el metge o la llevadora, si és abans però, cal tenir en compte que és un part prematur i que, segons el metge o la clínica, caldrà seguir algun tipus de procediment d’urgència. Això darrer no és perquè el nadó no pugui néixer abans de la setmana trenta-sis, sinó perquè és prematur i potser no està tot 100% preparat.

A grans trets, hi aniré entrant en detall en escrits posteriors, el part té quatre fases, algunes consecutives i d’altres simultànies. Tot sovint, el primer que passa uns dies abans del part és que s’allibera el tap mucós, un conjunt de secrecions que aïllen l’úter de l’exterior. Això però o bé pot passar inadvertit per la mare o pot passar quan comencen les contraccions.

Les contraccions i la trencada d’aigües poden solapar-se en el temps o ser consecutives, és a dir, pot ser que les contraccions s’iniciïn perquè s’ha trencat aigües o bé que, quan la mare té ja contraccions, que trenqui aigües. A vegades les aigües les “trenca” la llevadora una vegada s’ha arribat a la clínica. La fase de contraccions provoca l’esborrament del coll de l’úter i la dil·latació necessària per a que hi passi el nadó.

I, finalment, l’expulsió. Moment màgic, quan el caparró del teu fill o filla comença a aparèixer i, pràcticament sense saber com, de sobte el tens al davant, damunt la panxa de la teva parella.

Com he dit fa unes línies, aniré entrant en detall en posteriors escrits.